dimarts, 11 de novembre del 2008

11/11/08

Aquesta nit he somiat amb el dimoni. Estàvem en un supermercat, i jo corria i corria perquè no m’atrapés. Finalment, però, l’esperit de Llucifer em va poder posseir.

No puc assimilar que la Laura i jo ja no estem junts. Simplement, no puc. Sé que és la dona de la meva vida des del dia que ens vam veure per primer cop. Va ser en un concert dels Lax’n’busto. Jo sempre els he avorrit bastant, però se la veia tant emocionada que vaig fingir estar-ne molt interessat, també. Aquell dia portava una samarreta de tirants ben arrapada que li marcava els pits. S’ha de dir que té la pitrera més maca que he vist mai, però en realitat van ser aquells ulls que em tornaven boig els que em van enamorar.

I ara vol que m’aparti d’ella, però no crec que pugui fer-ho. Vull que estiguem sempre junts. Vull fusionar-me amb ella. Vull que formem un sol cos, una sola ànima, i que quan la gent ens vegi no ens pugui distingir.

Sí, sé que deliro. No hauria d’haver-me fumat el tercer porro, però és que ja no queda ni una engruna de menjar a casa i necessitava calmar aquest dolor d’alguna manera.

La vida és una merda, però potser encara hi ha esperança. La Laura m’ha trucat, vol que parlem aquesta nit. Crec que això nostre es pot arreglar.

1 comentari:

Bruna ha dit...

Serà possible? He necessitat que diguéssis la paraula Lax'n'busto per veure que les lletres en vermell són trocets de "Tinc fam de tu". I mira que jo en vaig ser fan, temps enrere, hehehe. Escolta, espero que a retrobada imminent amb la dona de la teva vida no decideixis fer de Jack el Destripador...