Crec que aquest és el pitjor dia de la meva vida. El mal parit de l’Oscar ha trucat per dir-me que no ens donarà els diners per fer la revista. Diu que ens manca visió comercial, que seria un producte de bona qualitat però sense repercussió al mercat. Diria que tot plegat ho ha fet només per fotre’m, però això ara ja no m’importa.
He dinat sol, mentre pensava en com reaccionaria el Miquel. Cap a les sis l’he anat a buscar a la feina, i al bar del costat, fent una birra, li he donat la mala notícia. S’ha enfadat més del que m’esperava. M’ha començat a cridar i a insultar, perquè es veu que jo li havia deixa’t tant clar que allò funcionaria que ja s’havia gastat més de 2.000 euros en material i en diverses gestions. Diria que la nostra amistat s’ha acabat, perquè després d’etzibar-me els últims improperis ha fet un gest, tal com a missa fa el capellà, que sentenciaven la relació. Sé que hauria de sentir-me trist per haver perdut el meu millor amic, però la veritat és que se me’n refot.
La trucada ha arribat com un punyal clavat pel darrere. Estava a punt de posar-me a dormir per esborrar aquesta merda de dia quan ha sonat el mòbil. Era la Laura, que creu que vol deixar-ho estar. Necessita temps, distanciar-se una mica de mi.
Son les quatre de la matinada, i jo no faig altre cosa que menjar. Ja he endrapat tres bistecs, un parell de pastes preparades i una llonganissa de Vic sencera, i, tot i això, encara no he aconseguit calmar aquesta fam. Sé que em farà mal i que hauria de parar, però és que tinc la sensació que si deixo de menjar potser faré una tonteria encara més grossa.
He dinat sol, mentre pensava en com reaccionaria el Miquel. Cap a les sis l’he anat a buscar a la feina, i al bar del costat, fent una birra, li he donat la mala notícia. S’ha enfadat més del que m’esperava. M’ha començat a cridar i a insultar, perquè es veu que jo li havia deixa’t tant clar que allò funcionaria que ja s’havia gastat més de 2.000 euros en material i en diverses gestions. Diria que la nostra amistat s’ha acabat, perquè després d’etzibar-me els últims improperis ha fet un gest, tal com a missa fa el capellà, que sentenciaven la relació. Sé que hauria de sentir-me trist per haver perdut el meu millor amic, però la veritat és que se me’n refot.
La trucada ha arribat com un punyal clavat pel darrere. Estava a punt de posar-me a dormir per esborrar aquesta merda de dia quan ha sonat el mòbil. Era la Laura, que creu que vol deixar-ho estar. Necessita temps, distanciar-se una mica de mi.
Son les quatre de la matinada, i jo no faig altre cosa que menjar. Ja he endrapat tres bistecs, un parell de pastes preparades i una llonganissa de Vic sencera, i, tot i això, encara no he aconseguit calmar aquesta fam. Sé que em farà mal i que hauria de parar, però és que tinc la sensació que si deixo de menjar potser faré una tonteria encara més grossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada