diumenge, 9 de novembre del 2008

09/11/08

El Rivaldo va morir sense patir. Es va quedar dormit mentre jo l'acariciava, com féiem quan pujava al meu llit les nits d'hivern en busca d'escalfor.

El veterinari va dir que la malaltia que tenia era progressiva, i que podria aguantar un temps, però que al final el patiment seria massa fort i l'hauriem de sacrificar. La Laura em va fer veure que no tenia molt de sentit batallar cinc o sis mesos amb medicacions i cures constants si al final el gos havia de morir igualment, així que vam decidir acabar-ho amb dignitat.

Potser sonarà estrany, però jo sempre dic, deia, que el Rivaldo és, era, el meu amic. No ens comunicavem verbalment (més enllà dels típics: "seu", "vine", "té"...), però per a mi això era un fet positiu. De vegades penso que les paraules són una impostura que estableixen una barrera entre les persones. En canvi, amb una bèstia la comunicació és més sincera: d'animal a animal.

Els pares han marxat al poble, així que la Laura m’ha convidat a dinar amb els seus. Ha dit que li sabia greu que passés el día sol després del tràngol d’ahir a la nit.

La Rita, la mare de la Laura, ha preparat el seu plat especial: els canelons. La veritat és que no és molt bona cuinera, però un dia va trovar un ingredient secret, i des d’aquell dia, a ca els Balanyà, els canelons van tenir aquell gust genial que ningú més els hi sap donar. Jo me n’he cruspit set o vuit, i tot i això m’he quedat amb gana.

L’Oscar m’ha estat mirant tota l’estona amb posat greu, més que de costum. Per un moment he pensat que el nostre progecte de fer una revista perillava, però després, en veure que jo em preocupava, la Laura m’ha fet l’ullet, així que suposo que està tot sota control.

És tard, però el Miquel m’ha tornat a trucar. Està ansiós per començar. Jo li he dit que es tranquilitzi, que l’Oscar ja ens va deixar clar que la decisió ens la comunicaria demà, i que sembla que no hi haurà cap problema. Ara hauria d’anar a dormir, però la visió del llit buit, sense el Rivaldo ficant-se entre els llençols, m’entristeix. Si, com a mínim, hi fos la Laura, crec que hi entraria amb més ganes.

1 comentari:

Abirat ha dit...

He flipat amb el principi del conte!! Hehehe, molt ben triat el nom.

D'altra banda, m'encanta com descrius els canalons, em recorden els que feia la meva àvia. Com més en menjaves, més gana tenies.

Petonets
Anna