12/11/08

Ha estat una nit molt intensa. En arribar a casa he anat directament a la dutxa, i després al sofà. Estic realment cansat.

no puc dir que estigui orgullós del que he fet, però com a mínim ara ja no em preocupa la ruptura. I, finalment, aquella gana insaciable ha desaparegut.

Fa estona que escolto música per evadir-me de la realitat, però sempre la mateixa peca. Si la Laura estigués aquí no sé si apreciaria la meva tria. Potser sí que, després de tot, ella tenia raó i hi ha gent que té el seu destí escrit en una cançó.



"Vaig trobar-me una destral
a dins l'armari
em vaig excitar, desitjava veure sang.
I l'hi vaig clavar
enmig del cor
no va poder ni cridar, per sorpresa la vaig agafar.

Vaig beure'm la seva sang,
vaig menjar-me el seu cervell.
Tal com a missa fa el capellà
per tenir-la a dins me la vaig menjar
i ara és part de mi.

Vaig picar la seva carn
per fer croquetes,
vaig ficar a dins el forn
el seu cor tallat en dos.
I amb els seus pulmons,
els canelons
van tenir aquell gust genial
que ningú els hi sap donar.

Vaig beure'm la seva sang,
vaig menjar-me el seu cervell.
La única cosa que no em vaig menjar
van ser aquells ulls que em tornaven boig
que els guardo en formol.

I ara no sé el perquè
de tot allò que vaig fer.
Ara no li puc parlar
doncs jo me la vaig papejar.
I maleeixo aquell moment
cada dia i cada nit
l'esperit de Llucifer
Em va poder posseir.

Vaig fumar-me un cigarret
deprés de l'àpat.
Tot seguit vaig netejar
les parets plenes de sang.
I al bar del costat,
fent una birra,
sortia a televisió
en Jack el destripador.

Vaig beure'm la seva sang,
vaig menjar-me el seu cervell.
Tal com a missa fa el capellà,
per tenir-la a dins me la vaig menjar
i ara és part de mi."

http://es.youtube.com/watch?v=FcW0EeFVKEs

(Fam de tu. Lax'n'busto)

11/11/08

Aquesta nit he somiat amb el dimoni. Estàvem en un supermercat, i jo corria i corria perquè no m’atrapés. Finalment, però, l’esperit de Llucifer em va poder posseir.

No puc assimilar que la Laura i jo ja no estem junts. Simplement, no puc. Sé que és la dona de la meva vida des del dia que ens vam veure per primer cop. Va ser en un concert dels Lax’n’busto. Jo sempre els he avorrit bastant, però se la veia tant emocionada que vaig fingir estar-ne molt interessat, també. Aquell dia portava una samarreta de tirants ben arrapada que li marcava els pits. S’ha de dir que té la pitrera més maca que he vist mai, però en realitat van ser aquells ulls que em tornaven boig els que em van enamorar.

I ara vol que m’aparti d’ella, però no crec que pugui fer-ho. Vull que estiguem sempre junts. Vull fusionar-me amb ella. Vull que formem un sol cos, una sola ànima, i que quan la gent ens vegi no ens pugui distingir.

Sí, sé que deliro. No hauria d’haver-me fumat el tercer porro, però és que ja no queda ni una engruna de menjar a casa i necessitava calmar aquest dolor d’alguna manera.

La vida és una merda, però potser encara hi ha esperança. La Laura m’ha trucat, vol que parlem aquesta nit. Crec que això nostre es pot arreglar.

10/11/08

Crec que aquest és el pitjor dia de la meva vida. El mal parit de l’Oscar ha trucat per dir-me que no ens donarà els diners per fer la revista. Diu que ens manca visió comercial, que seria un producte de bona qualitat però sense repercussió al mercat. Diria que tot plegat ho ha fet només per fotre’m, però això ara ja no m’importa.

He dinat sol, mentre pensava en com reaccionaria el Miquel. Cap a les sis l’he anat a buscar a la feina, i al bar del costat, fent una birra, li he donat la mala notícia. S’ha enfadat més del que m’esperava. M’ha començat a cridar i a insultar, perquè es veu que jo li havia deixa’t tant clar que allò funcionaria que ja s’havia gastat més de 2.000 euros en material i en diverses gestions. Diria que la nostra amistat s’ha acabat, perquè després d’etzibar-me els últims improperis ha fet un gest, tal com a missa fa el capellà, que sentenciaven la relació. Sé que hauria de sentir-me trist per haver perdut el meu millor amic, però la veritat és que se me’n refot.

La trucada ha arribat com un punyal clavat pel darrere. Estava a punt de posar-me a dormir per esborrar aquesta merda de dia quan ha sonat el mòbil. Era la Laura, que creu que vol deixar-ho estar. Necessita temps, distanciar-se una mica de mi.

Son les quatre de la matinada, i jo no faig altre cosa que menjar. Ja he endrapat tres bistecs, un parell de pastes preparades i una llonganissa de Vic sencera, i, tot i això, encara no he aconseguit calmar aquesta fam. Sé que em farà mal i que hauria de parar, però és que tinc la sensació que si deixo de menjar potser faré una tonteria encara més grossa.

09/11/08

El Rivaldo va morir sense patir. Es va quedar dormit mentre jo l'acariciava, com féiem quan pujava al meu llit les nits d'hivern en busca d'escalfor.

El veterinari va dir que la malaltia que tenia era progressiva, i que podria aguantar un temps, però que al final el patiment seria massa fort i l'hauriem de sacrificar. La Laura em va fer veure que no tenia molt de sentit batallar cinc o sis mesos amb medicacions i cures constants si al final el gos havia de morir igualment, així que vam decidir acabar-ho amb dignitat.

Potser sonarà estrany, però jo sempre dic, deia, que el Rivaldo és, era, el meu amic. No ens comunicavem verbalment (més enllà dels típics: "seu", "vine", "té"...), però per a mi això era un fet positiu. De vegades penso que les paraules són una impostura que estableixen una barrera entre les persones. En canvi, amb una bèstia la comunicació és més sincera: d'animal a animal.

Els pares han marxat al poble, així que la Laura m’ha convidat a dinar amb els seus. Ha dit que li sabia greu que passés el día sol després del tràngol d’ahir a la nit.

La Rita, la mare de la Laura, ha preparat el seu plat especial: els canelons. La veritat és que no és molt bona cuinera, però un dia va trovar un ingredient secret, i des d’aquell dia, a ca els Balanyà, els canelons van tenir aquell gust genial que ningú més els hi sap donar. Jo me n’he cruspit set o vuit, i tot i això m’he quedat amb gana.

L’Oscar m’ha estat mirant tota l’estona amb posat greu, més que de costum. Per un moment he pensat que el nostre progecte de fer una revista perillava, però després, en veure que jo em preocupava, la Laura m’ha fet l’ullet, així que suposo que està tot sota control.

És tard, però el Miquel m’ha tornat a trucar. Està ansiós per començar. Jo li he dit que es tranquilitzi, que l’Oscar ja ens va deixar clar que la decisió ens la comunicaria demà, i que sembla que no hi haurà cap problema. Ara hauria d’anar a dormir, però la visió del llit buit, sense el Rivaldo ficant-se entre els llençols, m’entristeix. Si, com a mínim, hi fos la Laura, crec que hi entraria amb més ganes.

08/11/08

A les dues he sortit de la productora amb les poques coses que havia portat a la meva taula. La Laura ha vingut a veure’m durant l’esmorzar, i hem estat parlant. M’ha dit que no veia bé això de la feina, perquè entre això i el màster no tindré temps per a mi ni per a ella. A mi m’agrada fer de guionista, però penso que té raó, no és bo fer moltes coses alhora. A més, no vull deixar la nostra relació en segon pla. Ella m’importa moltíssim, i no la vull perdre.

Després del mal moment d’aquest matí hem passat una tarda fantàstica al parc de la Ciutadella. Últimament la notava una mica distant, però avui ha estat com quan començàvem a sortir. Recordo que el primer dia que vam quedar en aquest parc ella m’esperava a l’entrada. Jo la vaig agafar per sorpresa (no va poder ni cridar) i li vaig clavar en mig del cor un petó de pel·lícula, d’aquells que no s’obliden.

M’encanta parlar amb ella. Té una mena de visió del món panteista que sovint serveix de contrapunt per a una persona tant descreguda com jo. Per exemple, avui m’explicava que el destí de les persones està tot escrit a les poesies, les cançons, les mirades de les persones que ens estimen... però que som incapaços de llegir-lo. Jo aquestes coses no les acabo d’entendre, però m’agrada escoltar la gent que s’apassiona amb temes filosòfics, com si realment signifiqués alguna cosa per ella. Feia estona que m’estava morint de gana, així que hem anat a casa meva.

El Rivaldo està molt malalt. Quan hem arribat, ma mare m’ha dit que ha vomitat dues vegades, així que el portaré ara mateix al veterinari d’urgència. No vull ser pessimista, però és que l’animal realment fa mala cara.

07/11/08

Avui ha estat un gran dia. Aquest matí he començat a treballar com a guionista en una petita productora. No paguen gaire, i són més hores de les que m’esperava, però crec que és una molt bona oportunitat per a la meva carrera. Hi ha qui diu que els guionistes juguem a la segona divisió de la literatura, però només cal veure algunes produccions de la televisió americana per veure que no sempre és així (la sèrie “Dexter”, per exemple, supera clarament el llibre en el qual es basa). Jo crec que aquest desprestigi és degut al fet que, mentre que l’escriptor proporciona bellesa als seus textos, nosaltres hem de deixar que d’aquesta tasca se n’encarreguin els directors, els actors, els maquilladors... i centrar-nos en la contundència de la història.

Després he dinat amb el meu millor amic, el Miquel. He menjat molt, quasi el doble que ell, que és més aviat escarransit. Ens hem fumat un cigarret després de l’àpat i, tot seguit, hem començat a parlar del nostre gran projecte: la revista. Sempre ha estat més un somni que cap altra cosa, però ara la situació és diferent. L’Oscar es va comprometre a, si la nostra idea li agradava, donar-nos els diners que ens calen per muntar-la. Fa uns dies ens va dir que dilluns ens comunicaria la seva decisió.

L’Oscar és el pare de la Laura, la meva xicota, la dona de la meva vida. Ella m’ha confessat avui per telèfon que m’acabarà donant els calers, que ja ho té decidit però que vol fer-me patir una mica (per allò de practicar sexe amb la seva estimada filleta, penso jo).

He arribat cap a les vuit a casa, i m’he hagut d’ocupar del meu gos, el Rivaldo. Fa dies que no es troba gaire bé. La Laura m’ha sorprès fent-me una visita, però ha estat una mica freda. Diu que em vol dir una cosa sobre la feina, però que no em vol espatllar el dia. Què serà?

06/11/08

Fa 26 hores que no dormo. A classe, el professor ens ha dit que havíem de fer un dietari durant aquesta setmana. Avui estic tant fet caldo que crec que passo: demà serà un altre dia.